La inocencia.

Moriré solo,
como un dolor de cabeza,
como un corte de filo de papel.

Moriré, sin más, por accidente,
como hoja seca mareada,
como pared que se agrieta.

Moriré, de repente,
y desapareceré como mota
de polvo, un verano tropezado.

Moriré, en ti,
de nuevo como muero cada vez
que creo en tus palabras…


O.

Como piedra y musgo.

Acepto no ser besable,
asumo las ausencias de mi habla,
y mi aspecto pétreo y frío.
En mis aristas nace el moho
que me acompaña como el
habla a un escolar en el segundo
curso y, de su vida, brotan
mis ideas, mis palabras y mi canto

mudo.

Me perdí entre cuadros
de libros y los arcos de las letras
que me ladraban,
como luna. Venían historias
salvajes de árboles y amores
imposibles de miradas coloridas
con orígenes amazónicos, brazos
pigmentados y labios agradecidos.

Hoy lloro al ver otra vez,
esos árboles, recoger frutos por
liberar...

Hoy muero al sentirme,
de nuevo, cubierto del musgo
de mi vivir.

Vivo en otro cuerpo.

Vivo en otro cuerpo
amarrado en secretos
violentos puertos,
mendigando entre
oídos huecos y hartos.

Basta ya de tanto hastío.
Me libero de mi mismo
y la historia podrá
abandonarme definitivamente...

Dejo que te vayas
aunque tú nunca
me quisiste,
ni tus páginas,
ni mis lecturas.

Ya no soy más
que un apunte
ininteligible de
mi mismo, una
sombra de insecto
que desaparece
al penetrar guaridas.


Vivo en otro cuerpo, debería encontrarlo. o.

Cerca.

Te necesito más cerca aún más cerca.
Ven y acércate.
Se escucharán los colores
que carecían las miradas
hasta este momento,
habrá una palabra que
te llenará este pasado
que vives hoy y atravesará
tus mares un transatlántico
que contrabandea con tus
gestos y hará saltar por
los aires todos mis relatos.

Te necesito más cerca aún más cerca.
Ven y acércate.
Tendremos el color de unas
bombillas al fondo de la sala
entre las manos, el rojo de
la madera deslizándose,
cogeremos aguacates azules.

Por la mañana no seremos
más que el olor del café
en tazas amarillas y palabras
naranjas, acabando el collage
con nuestros mejores presentes.

Te volveré a querer más cerca
y aún más cerca.
Vendrás y me acercaré … de nuevo, a ti.


o.

Silente.

Silente.

Al galope de un cojo,
debo recordarme,
esde lo más hondo,
que el dolor de una mala
sentencia es más liviano
que el peso de no haber
pronunciado.

No he aprendido
a decir porque no he estado
lo bastante cerca de unos oídos
a quien murmurar.

Sería más fácil que se oyera
aquello que aún no dije.

(Mis azotes:
Si dijera todo lo que callo,
quien me pretende conocer
dejaría de escucharme y
quienes me desoyen dejarían
de conocerme.)

Hi ha dies...

Hi ha dies que reclamen el silenci
de les dents adolorides i els dits allargats,
de les mirades perdudes
i les paraules penedides
i la tecla del piano que ja no s'afina.

Hi ha dies que només il·lustren
Hopper i Guayasamín,
es tanquen en una habitació
de Wright i una remor
de fons d'Einaudi.

Hi ha dies que no hi ets,
que t'oblido i desapareixe
 com un deute ja pagat,
com la segona pàgina
d'una novel·la.

Hi ha dies que no recordo
què deia ahir, què em
prometia per a l'endemà
i oblido que sóc el record
d'un futur passat…

un projecte inacabat.

o.

Hubo un tiempo...

(Continuará)

Hubo un tiempo en que fui sueño,
pero duré un un instante,
un rincón perdido,
una astilla escondida.
Recorría el mundo en comisuras,
abrazos a medias y veloces
aventuras al sol.

Moría cada noche en ti.
Te hojeaba, acariciando
tus aristas.

Pero tu no estabas ahí.
Ni te leía,
ni estabas escrita,
pero te creía conmigo. …



(Continuará).

Frase.

No pensar qué deberías tener… Más bien quién deberías ser.

Sombras.

¿Dónde viven las sombras que no tienen dónde proyectarse?
Quizás donde quedan los sueños
de quienes han perdido las noches.
En ocasiones quiero ofrecer una luz
a aquellas sombras que se han perdido.

Ser así quien cree que soy en su mente
a pesar de verme como la proyección
rugosa de mí mismo.

Pero tras mucho pensar,
prefiero ser una sombra quieta,
apenas perceptible de aquel error.


o.

Sonriente quizás.

'Vuelto del revés'.

Me veía sonreír en el aniversario
del día más triste de esa calle.

Nadie más conocía los acontecimientos,
se confundían en fiestas y trajes
baratos en sitios de moda.

Tras una copa me veía en aquel día,
con la faz sonriente ocultando
el desgarro de la herida sangrienta
que me produjeron la verdad
de las noticias y las ruedas de prensa.

Se quedaron esas astillas esparcidas
por el suelo sucio de la calle tras
la deflagración de las palabras.

Nadie los recogió y ahí quedaron
a merced de la escoba de un barrendero…

… como los restos no apetecidos de una merienda.
Aún así me veía sonriente en la triste
conmemoración de la soledad
de mis pulmones arrítmicos que,
con tiempo, más pasados y olvidados
han quedado de las revistas de los corazón rotos.

… sonriente quizás, pero… O.

Em vas fer el bé.

Em vas fer el bé, de mil maneres.
Em feies el bé, amb el reflex
dels meus pensaments sobre
les teves mans humides de sol.

Em vas fer el bé, de tantes maneres.
Em feies el bé, quan em cantaves
des del fred del final del passadís,
o la terrassa il·luminada. Antic
i antiquat em veig el semblant
en línies corves mecanografiades
sabent tot allò que vaig perdre
i ric en veure què vas oblidar.

o.

Reflexió.

Una majoria de persones s'enduen les seves grans idees al cementiri, amb elles. Si pensar, actuar i assolir fos tan fàcil, tothom ho faria. Tanta gent es lleva cada dia, a primera hora del matí, per anar cap a una feina que no els agrada, que odien la seva feina però continuen llevant-se cada dia del món amb el propòsit de tornar a aquella feina. I, recordant que el lloc més ric és el comentiri, on hi trobem les idees que van ser gelosament guardades i mai executades, somnis que mai van veure la llum, esperances i il·lusions que no van ser lluitades... La pregunta ara és què vols fer tu, ara?

Jewel Thief, 1967.

Estimada

Et recordo com eres fa tres setmanes.
Eres el cinturó marró i els ulls afilats.
En aquests ulls em veia cremar les mans
com crepuscle caient sobre la teva aigua.

T'aferraves als meus braços com una heura,
les fulles em recollien la veu amb lentitud,
mentre t'adormies entre les meves lletres.
Sentia viatjar amb tu, a la teva banda del món.

Et recordo com aquells ulls en plena tardor:
Fulles escampades i fils encreuats per terra.
Per sobre et queien els meus alegres petons
com brases emanades dels meus anhels,

des del cel amb un navili, des d’un cel que s’obre
que vaixell que entra a la teva llum rere la boira.
El teu record és llum al paper de sobre la taula.
Sento viatjar els teus ulls i és llunyana la tardor.

Oluiso, dij. 31 maig de 2007. (Var. Sobre 6 de “20 poemas…”.)

In memoriam.

Iniciem el viatge.

Oriol Luis, matí de dimarts 25 d'agost.

Iniciem el viatge abans
no emprenguem un nou vol.
Tires la pedra al mar
que traça una línia
agafada al teus dits
abans de deixar-se anar
pels carrerons d'aigües
llunyanes...

Et deixo amb la teva vida.

T’agafaré del braç i els dubtes i seguirem
el recorregut corb dels teus cabells llargs
que es deixen oscil·lar com pàgines de llibres
de lloms de pell de camell amb tint vermell.
Caurem, com un floc dels teus cabells
sobre el pit tímid que, com en un somni,
s’esguardarà rere el rosa dels teus pòmuls
estivals i les meus secrets perennes,
aquells que només tu i jo coneixem.

Et deixo amb la teva vida, revisió 18 d'agost de 2009.

Avions a la platja.

Davant meu, davant dels meus ulls,

les meves ideologies.

estenc les fotografies

per sobre els llençols rebregats

on has deixat el silenci

del dormi impertorbable.

L'inqüestionable son;

ritme de l'aire vigilant

les finestres tancades als

teus peus freds, tot i ser estiu;

es trunca mandrós perque el meu

penis és dins teu, demana

allotjar-s'hi com llibre pret

entre els llibres d'aventures.

Instants abans érem presos

de la follia selvàtica

tallant els nostres desitjos

cecs a fortes batzegades,

deliri a l'agafar-nos

amb força sentint les noves

cavitats teves d'aquesta

nit frigorífica d'estiu.

Dret, mirant la flor oberta

que mira la finestra,

que aguaita la ciutat fràgil

i jo m'hi llenço assedegat.

Darrere la teva calor

satèl·lit atret per l'olor

de ta gravetat i tu tant

callada il·luminant-me.

Dempeus, tement per la meva

insegura estabilitat

d'ara, pel pes ferm d'un pèndol

que descarat t'assenyala.

Barcelona, madruga.

Ja és aquí…

Les temors m'envaeixen.

Ariadna a casa, 20 de juny de 2009.

Les temors m'envaeixen,
silencis flueixen per les arrugues
blanques del coixí nostre, de vegades.

Quantes vegades espero els teus secrets
amagat rere teles, depredador
mut el deliri de l'home que cerca
l'estima cega, les paraules mudes
que cauen del teu mentó a les meves

mans aspres com aspres són algunes
paraules que arriben al meu dedins com
callades prunes verdes.

Prunes verdes maduren
en mi, endins, com paraules amargues
que cauen líquides en algunes mans.

Quantes vegades espero les teves
onades del teu salat mar d'Aral quan
el meu cos jeu paral·lel a l'horitzó
traça un raig que travessa l'habitació
i crema els mapes que duen als teus cims.

Mans aspres com aspres són les meves
que ara t'han buscat per fustes llises i
t'han trobat en tebis mars.

Oriol Luis Serrano

Quan ella dorm amb mi… Com en el dia del meu aniversari. Somia.

Credits:
Advertising Agency: Brad, Québec, Canada
Creative Director: Stéphane Veilleux
Art Director: Dominic Ouellette
Copywriter: Annie Thibault
Production: 6ix degrés
Music and sound: Studio Expression

Em quedo amb la vida de fanal,
de gat d’ulls de mirades planificades
al llarg d’hores de paraules disperses,
amb el malviure penjant de pestanyes.

Seguiré il·lustrant les teves postes d’ulls
i els sols quan acluquen núvols rere
les corves dels teus cabells felins
de post-guerres dactil·lars envers aquell

bonsai d’ulls orientals i penis d’un nan
armat amb un somni on tu, protagonista,
descrius les modernistes formes de raïls
dels tramvies pujant els turons de la ciutat

de coloms grisos i façanes de gavines que
s’acomoden entre les remors de les onades,
els cotxes i els silencis incòmodes de quan
et roben una mà adormida sobre la taula

dels cafès que ens reflexen l’insuls enuig
per frases cegues que agressives empenyen
lletres capitals. Finalment la meva cara
et prèn i adopta la imatge del teu desig.

T’agafaré del braç i els dubtes i seguirem
el recorregut corb dels teus cabells llargs
que es deixen oscil·lar com pàgines de llibres
de lloms de pell de camell amb tint vermell.


o.
Et deixo amb la teva vida, 13 de juny de 2009

Prat.

Moltes coses poden fingir-se,
veure't oculta rere un coll
de camisa, un pit tímid,
tenir una mà nerviosa rere
d'un dit que et dibuixava tot moll
antologia en un somriure
pres de les nits de terra humit,
perdre'm entre les teves natges
com l'onada et cobreix de sorra
passeigs de poeta per platges.
Moltes coses poden fingir-se
però no acaben d'esvaïr-se,
no totes, malgrat les rellevants.

"Vivo sin vivir en mi,
y tan alta vida espero,
que muero porque no muero."
Santa Teresa de Jesús

Don't remember who I am, Amycanbe, 2005.

Fotografia de Karl Blossfeldt.

Em callo quan et ballo

com l'home cec que veu

ensabonar-te amb els seus

líquids de dies de son.

Llenço el matí, alleugero

el pes als meus braços

i et penetro més amb la

mirada de les branques

desafinades i abajanides

en una fiblada amortitzada

per la prosòdia de discrets

sentits sota la cautela del cotó.

Prodigo paraules íntimes,

ara que toco la nit ja closa,

m'aprecio un bàcul metàl·lic

recobert del nostre òxid.

Oriol a Ariadna.

Feliç 2009!

Disseny "Cosas que te diría por teléfono"per a n'Ariadna, 2007.

Postal d'any nou 2006.

Secret

El seu secret més ben guardat…

No em guariré el passat, les impaciències.
En secret no viuen les meves ànsies
com l'aigua i la mar no les separen
les gaderites palanques metàl·liques
ni les enormes mans de la frenesia.

Podem veure'ns en un sota la soledat
muda del teu arbre i jo beure'n
quan sigui a la punta de les llàgrimes
de les teves cames i tu prop dels meus
camins, els camins als interios corintis.

No puc canviar res tinc els dies encarnats
com m'agrada veure'm, de vegades,
al teu cos. Quan nits comencen malson
i acaben en el somni dels teus camins
jaspiats, els camins als interiors corintis.


Oriol Luis a Ariadna.

Aquest blog ha canviat la seva imatge… vet ací l'antiga imatge.

Les textures de la ciutat expectant, Donostia, novembre de 2008.

En lugares perdidos
contra toda esperanza
te buscaba.

En ciudades sin nombre
por rincones de ayer
te busqué.

En horas miserables
entre la sombra amarga
te buscaba.

Y cuando el desaliento
me podía volver
te encontré.

Por rincones de ayer, José Agustín Goytisolo.

Perseguint Ariadna i la ciutat expectant, Donostia 2008.

Esas nubes amadas se hacen al fin estatuas.
Si acaricio, doy forma
y, en el azul, desnuda como una diosa antigua,
estás tú, solo bella.

Mas si viene la noche,
si una brisa te envuelve dulcemente asfixiante,
vuelves al mar confuso donde tornaste origen,
ola fresca y sonora que rompe alegremente,
toda rubia, y luego
ancha y derrarnada
como una madre llega ya al fin de las palabras,
sonríe piadosa.

Mujer, Gabriel Celaya (n. Hernani, 1911 - f. Madrid, 1991)

Foto de Oriol Luis Serrano en Sant Pol de Mar.

Te escribo Ariadna
para decirte que aún
vives entre mis piernas
flacas y que la noche que
floreciste encima de mi
ombligo en negativo sabía
qué pasaría si dejaba
hablar a mis dedos y callaba
mi mente. Así fue y así es,
ya que tu serás recordada
para siempre por tus ojos
de esferas de madera
de ciprés de cordillera y
el secreto de tu cedro tallado
en mis manos carpinteras
y esos ojos y los secretos
los inmortalizo en estas
palabras que me desnudan
como el día aquél antes
de coger un avión y despedirme...


o.

Si hi ha un tacte fet expressió

neix de la punta dels teus dits fins als teus secrets
i passa per les paraules que emanen de la punta
del teu pit fins als meus llavis.

o.

Ariadna en un backwater a Allapuzha (Kerala, Índia), d'Oriol L. Serrano, 2007

M'estiro sobre la calor d'un cabell,
m'has brodat el darrer tremol quan

t'allunyes de mi i tornes i em deixes
i t'estires i m'arronso i em perdo
pels carrers de prop de casa teva.


D'Oriol Luis Serrano, dissabte 1 de novembre de 2008.

Djema el-Fna, جامع الفناء, Marrakesh, مراكش, il·lustració de Jordi Costa.

Sant Pol de Mar, d'Oriol.

Desconeixes les meves paraules,

les amago entre els cabells

que s'escampen sobre les meves

mirades, que aboco del meu cabàs

de palma d'interior arrissada.

Els límits del meu llenguatge

es troben en el perfil nu

de les meves ignoràncies difuntes.

Recobertes de flors oculten

el seu ventre previ a naixement.

Fotografia d'Oriol Luis amb càmera compacta d'Ariadna. Platja rocallosa, juny 2008.

Et rego vessant-me
a les arrugues dels carrers
i el ferro blanc m'oxida
vermell i m'avergonyeixo
d'haver dit mots estèrils
de contingut.

M'enterro si em regues
vessant-te als meus pòmuls
i la fusta es dilata amb
la calor i no et penedeixes
d'haver romàs escoltant-me
removent les pedres grises.

Il·lustració d'Oriol Luis amb llapis HB.

Si t'expliqués
les condemnes que m'han sentenciat
per haver-me quedat somiant nedant-te
com riu sec mira el Sol i amuntega
vergonyes tapades de secrets orfes.

Si sabéssis
les llums que han deixat a la riba
del decurs de les estacions, pensant
en el retorn dels dies oblidats entre
arrugues pecaminoses els frisos del saber.

Els meus secrets
ja coneixes perque has vist el meu barri
però hi passares de llarg com les sabates
cares, les rodes d'autos llargs i ulls clars,
davant la meva pell a l'ombra d'un arbre.

D'Oriol Luis, 3 de juliol de 2008.

Il·lustració de La casa de l'arbre, Cervera, La Segarra.