Jewel Thief, 1967.

Estimada

Et recordo com eres fa tres setmanes.
Eres el cinturó marró i els ulls afilats.
En aquests ulls em veia cremar les mans
com crepuscle caient sobre la teva aigua.

T'aferraves als meus braços com una heura,
les fulles em recollien la veu amb lentitud,
mentre t'adormies entre les meves lletres.
Sentia viatjar amb tu, a la teva banda del món.

Et recordo com aquells ulls en plena tardor:
Fulles escampades i fils encreuats per terra.
Per sobre et queien els meus alegres petons
com brases emanades dels meus anhels,

des del cel amb un navili, des d’un cel que s’obre
que vaixell que entra a la teva llum rere la boira.
El teu record és llum al paper de sobre la taula.
Sento viatjar els teus ulls i és llunyana la tardor.

Oluiso, dij. 31 maig de 2007. (Var. Sobre 6 de “20 poemas…”.)

In memoriam.

Iniciem el viatge.

Oriol Luis, matí de dimarts 25 d'agost.

Iniciem el viatge abans
no emprenguem un nou vol.
Tires la pedra al mar
que traça una línia
agafada al teus dits
abans de deixar-se anar
pels carrerons d'aigües
llunyanes...

Et deixo amb la teva vida.

T’agafaré del braç i els dubtes i seguirem
el recorregut corb dels teus cabells llargs
que es deixen oscil·lar com pàgines de llibres
de lloms de pell de camell amb tint vermell.
Caurem, com un floc dels teus cabells
sobre el pit tímid que, com en un somni,
s’esguardarà rere el rosa dels teus pòmuls
estivals i les meus secrets perennes,
aquells que només tu i jo coneixem.

Et deixo amb la teva vida, revisió 18 d'agost de 2009.

Avions a la platja.

Davant meu, davant dels meus ulls,

les meves ideologies.

estenc les fotografies

per sobre els llençols rebregats

on has deixat el silenci

del dormi impertorbable.

L'inqüestionable son;

ritme de l'aire vigilant

les finestres tancades als

teus peus freds, tot i ser estiu;

es trunca mandrós perque el meu

penis és dins teu, demana

allotjar-s'hi com llibre pret

entre els llibres d'aventures.

Instants abans érem presos

de la follia selvàtica

tallant els nostres desitjos

cecs a fortes batzegades,

deliri a l'agafar-nos

amb força sentint les noves

cavitats teves d'aquesta

nit frigorífica d'estiu.

Dret, mirant la flor oberta

que mira la finestra,

que aguaita la ciutat fràgil

i jo m'hi llenço assedegat.

Darrere la teva calor

satèl·lit atret per l'olor

de ta gravetat i tu tant

callada il·luminant-me.

Dempeus, tement per la meva

insegura estabilitat

d'ara, pel pes ferm d'un pèndol

que descarat t'assenyala.

Barcelona, madruga.

Ja és aquí…

Les temors m'envaeixen.

Ariadna a casa, 20 de juny de 2009.

Les temors m'envaeixen,
silencis flueixen per les arrugues
blanques del coixí nostre, de vegades.

Quantes vegades espero els teus secrets
amagat rere teles, depredador
mut el deliri de l'home que cerca
l'estima cega, les paraules mudes
que cauen del teu mentó a les meves

mans aspres com aspres són algunes
paraules que arriben al meu dedins com
callades prunes verdes.

Prunes verdes maduren
en mi, endins, com paraules amargues
que cauen líquides en algunes mans.

Quantes vegades espero les teves
onades del teu salat mar d'Aral quan
el meu cos jeu paral·lel a l'horitzó
traça un raig que travessa l'habitació
i crema els mapes que duen als teus cims.

Mans aspres com aspres són les meves
que ara t'han buscat per fustes llises i
t'han trobat en tebis mars.

Oriol Luis Serrano

Quan ella dorm amb mi… Com en el dia del meu aniversari. Somia.

Credits:
Advertising Agency: Brad, Québec, Canada
Creative Director: Stéphane Veilleux
Art Director: Dominic Ouellette
Copywriter: Annie Thibault
Production: 6ix degrés
Music and sound: Studio Expression

Em quedo amb la vida de fanal,
de gat d’ulls de mirades planificades
al llarg d’hores de paraules disperses,
amb el malviure penjant de pestanyes.

Seguiré il·lustrant les teves postes d’ulls
i els sols quan acluquen núvols rere
les corves dels teus cabells felins
de post-guerres dactil·lars envers aquell

bonsai d’ulls orientals i penis d’un nan
armat amb un somni on tu, protagonista,
descrius les modernistes formes de raïls
dels tramvies pujant els turons de la ciutat

de coloms grisos i façanes de gavines que
s’acomoden entre les remors de les onades,
els cotxes i els silencis incòmodes de quan
et roben una mà adormida sobre la taula

dels cafès que ens reflexen l’insuls enuig
per frases cegues que agressives empenyen
lletres capitals. Finalment la meva cara
et prèn i adopta la imatge del teu desig.

T’agafaré del braç i els dubtes i seguirem
el recorregut corb dels teus cabells llargs
que es deixen oscil·lar com pàgines de llibres
de lloms de pell de camell amb tint vermell.


o.
Et deixo amb la teva vida, 13 de juny de 2009

Prat.

Moltes coses poden fingir-se,
veure't oculta rere un coll
de camisa, un pit tímid,
tenir una mà nerviosa rere
d'un dit que et dibuixava tot moll
antologia en un somriure
pres de les nits de terra humit,
perdre'm entre les teves natges
com l'onada et cobreix de sorra
passeigs de poeta per platges.
Moltes coses poden fingir-se
però no acaben d'esvaïr-se,
no totes, malgrat les rellevants.

"Vivo sin vivir en mi,
y tan alta vida espero,
que muero porque no muero."
Santa Teresa de Jesús

Don't remember who I am, Amycanbe, 2005.

Fotografia de Karl Blossfeldt.

Em callo quan et ballo

com l'home cec que veu

ensabonar-te amb els seus

líquids de dies de son.

Llenço el matí, alleugero

el pes als meus braços

i et penetro més amb la

mirada de les branques

desafinades i abajanides

en una fiblada amortitzada

per la prosòdia de discrets

sentits sota la cautela del cotó.

Prodigo paraules íntimes,

ara que toco la nit ja closa,

m'aprecio un bàcul metàl·lic

recobert del nostre òxid.

Oriol a Ariadna.