S'alça la veu al vent.

Em quedo amb la vida de fanal,
de gat d’ulls de mirades planificades
al llarg d’hores de paraules disperses,
amb el malviure penjant de pestanyes.

Seguiré il·lustrant les teves postes d’ulls
i els sols quan acluquen núvols rere
les corves dels teus cabells felins
de post-guerres dactil·lars envers aquell

bonsai d’ulls orientals i penis d’un nan
armat amb un somni on tu, protagonista,
descrius les modernistes formes de raïls
dels tramvies pujant els turons de la ciutat

de coloms grisos i façanes de gavines que
s’acomoden entre les remors de les onades,
els cotxes i els silencis incòmodes de quan
et roben una mà adormida sobre la taula

dels cafès que ens reflexen l’insuls enuig
per frases cegues que agressives empenyen
lletres capitals. Finalment la meva cara
et prèn i adopta la imatge del teu desig.

T’agafaré del braç i els dubtes i seguirem
el recorregut corb dels teus cabells llargs
que es deixen oscil·lar com pàgines de llibres
de lloms de pell de camell amb tint vermell.


o.
Et deixo amb la teva vida, 13 de juny de 2009