Hi ha dies...

Hi ha dies que reclamen el silenci
de les dents adolorides i els dits allargats,
de les mirades perdudes
i les paraules penedides
i la tecla del piano que ja no s'afina.

Hi ha dies que només il·lustren
Hopper i Guayasamín,
es tanquen en una habitació
de Wright i una remor
de fons d'Einaudi.

Hi ha dies que no hi ets,
que t'oblido i desapareixe
 com un deute ja pagat,
com la segona pàgina
d'una novel·la.

Hi ha dies que no recordo
què deia ahir, què em
prometia per a l'endemà
i oblido que sóc el record
d'un futur passat…

un projecte inacabat.

o.